La Frontissa. Associació de Dones

Espai per compartir idees, coneixements i activitats

  • Mobilitzem-nos

    Defensem la democràcia i l'Estat de Benestar, llegint, produint i difonent informació sobre les causes i conseqüencies de la crisi econòmica i les solucions alternatives. Utilitzem les TIC per defensar els nostres drets.
  • Defensem la igualtat.

    Per a lluitar contra la violència masclista, defensem les polítiques d' igualtat
  • Jo decideixo. Jo desobeeixo

  • Donart 2015. Isabel Pons Tello

Les dones hi eren

Posted by lafrontissa a 09/05/2013

Aquest article va ser escrit per la nostra companya Manoli Álvarez amb motiu de la seva participació el passat divendres dia  3 de maig en la presentació del llibre “La repressió Franquista al Garraf” , fruit d’una investigació dirigida per l’historiador Ramon Arnabat.

 

Jo només sóc un testimoni de la repressió franquista.

Es lluitava per la ignomínia imposada pel poder. Homes de diferents tendències polítiques amb una idea en comú, enderrocar la Dictadura. Eren temps  de pors,  de silencis d’autocensura perquè estava en joc la supervivència.

Al costat d’aquells homes “no darrera com s’acostuma a dir” dones vilanovines que pertanyien a una generació castrada intel·lectualment, estigmatitzada, silenciada i en molts casos  oblidades, perquè estaven destinades a ser “el repòs del guerrer”. Aquestes dones també lluitaven,  col·laboraven , confeccionaven octavetes, repartien diaris clandestins… També servien el cafè quan a les cases es feien reunions clandestines. Una d’aquestes dones va ser la meva mare.  Eren temps de penúria econòmica, de misèria, també de misèria moral, que és la pitjor de les misèries. Vull retre un record a un grapat d’aquestes dones perquè els devem reconeixement.

Maria Raspall, esposa de Francesc Roig Toqués, que va perdre el pare, regidor d’aquest ajuntament i  executat per les forces rebels.    Neus Figuerola que també va perdre el seu pare compromès amb idees progressistes  i que va morir a França exiliat  lluny de la seva família.

Taqui Marina, nena de Madrid, refugiada a la nostra ciutat quan allà  queien les bombes feixistes. Encara que aquí va trobar una bona família,  allà es van quedar les seves arrels familiars.

Àngela Blanch, lluitadora incansable dels valors democràtics fins al final de la seva vida i que fa poc que ens va deixar.

També un record per a aquelles dones que l’any 1965 van sortir amb galledes a les mans, reclamant aigua per a les llars vilanovines . Desafiant la repressió de les forces que envoltaven la Plaça de la Vila, convocades per un ajuntament dictatorial on el poder era exercit pels lacais del franquisme.

Permeteu-me una reflexió:  penso que no es pot passar d’una dictadura a una democràcia sense haver demanat responsabilitats pels crims comesos i els drets trepitjats. La democràcia no es pot fonamentar quan encara existeixen les restes vives de la dictadura. Ho deixo també a la vostra reflexió. No us equivoqueu no tinc set de revenja, tinc set de justícia, una justícia necessària per arribar a la reconciliació i tancar les ferides.

Vaig néixer a una presó franquista, vaig perdre la meva àvia paterna assassinada en represàlia per tenir dos fills en zona republicana.  A la meva àvia materna la van apallissar perquè no podia confessar on era el seu gendre (el meu pare). Dones, totes dones, mentre  els culpables han viscut tranquils perquè ningú, ningú, arribada la democràcia  els va demanar comptes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: