La Frontissa. Associació de Dones

Espai per compartir idees, coneixements i activitats

  • Mobilitzem-nos

    Defensem la democràcia i l'Estat de Benestar, llegint, produint i difonent informació sobre les causes i conseqüencies de la crisi econòmica i les solucions alternatives. Utilitzem les TIC per defensar els nostres drets.
  • Defensem la igualtat.

    Per a lluitar contra la violència masclista, defensem les polítiques d' igualtat
  • Jo decideixo. Jo desobeeixo

  • Donart 2015. Isabel Pons Tello

MANIFEST MAMA GORIL.LA

Posted by lafrontissa a 09/06/2016

L’actuació de la DGAIA amb el Damià (5 anys) separant-lo de la Rosa de la manera com s’ha fet i el seu ingrés en un “centre” de la manera en que es troba, ens ha fet adonar de quelcom que potser sabiem, sospitàvem, ens havien dit… però voliem que fos exagerat i no cert per sentirnos més segurs. Potser són “accidents” o “casos puntuals” d´un sistema imperfecte però no pas pervers. Aquesta vegada no hem pogut defugir del que fa temps potser haviem d’haver fet. Plantejarnos qualsevol hipòtesi i contrastar-la. Entrar-hi. Estudiar-ho de forma independent amb les dades objectives que ens arriben i que tenim a l’abast quan no tanquem els ulls. La DGAIA i tota la seva operativa de la cadena jerarquitzada que té per sota des dels serveis socials, passant per EAIAs, EFIs, tècnics i serveis d’ això i d’ allò formen un entramat on es dona la vulneració sistemàtica dels drets dels menors i de les families que pateixen les seves actuacions. Avui és la Rosa demà potser algú de nosaltres. No és veritat que vetllin per l’interès del menor. En el cas del Damià, no! No és veritat que es faci des de la valoració objectiva. En el cas de la Rosa, no! El cas del Damià i la Rosa només és un més del goteig inacabable que ve de temps pretèrits llunyants i foscos, quan es va formar la DGAIA als anys setanta hereva de la protecció del menor que fomentava els “nens robats” , un món plé d’ arbitrarietats i contradiccions i d’ interessos econòmics inconfesables però coneguts, que ha d’ acabar ja! Un nen “protegit” pel sistema no pot acabar en mans d’un pederasta. Això ha passat (el darrer cas fa ben poc) i fa vergonya que s’ hagi d’ indemnitzar amb els nostres impostos. El pitjor és però que no podem estar segurs que ara mateix estigui passant! L’acusació – l’ etiqueta serà impossible de treure- a una mare d’estar boja “encara que no té cap diagnòstic” o de “preocupació mòrbida” perquè busca ajut al lloc equivocat reproduint el relat de la seva filla abusada sexualment (relat ferm i consistent, amb detalls que no deixen dubte que han existit els abusos), no es pot convertir mai en un motiu per separar fills de les mares. A aquests menors se’ls provoca danys de vegades irreparables (físics i mentals). La via de la reclamació per cobrar una indemnització – que de vegades és exitosa al cap d’anys de lluita judicial – no és cap reparació del dany, menys dels danys morals impossible d’avaluar. La mentida, la tergiversació, l’arbitrarietat, l’acusació basada en res consistent que apareixen i repeteixen a tots els expedients dels menors “protegits” per la DGAIA no és tolerable. Si a la investigació policial no es tolera la mentida coneguda i el jutge anul·la aquestes proves judicials quan han estat obtingudes de forma irregular o basada en res consistent, a la DGAIA és una pràctica habitual. Només cal llegir els seus mateixos relats fantasiosos i falsos als seus expedients que fins fa poc es negaven a donar a les families afectades contradint un altre dret de qualsevol ciutadà: conéixer l’estat delseu expedient tenint-ne accés i còpia. L’ amenaça a pares que defensen els seus fills per la via judicial “castigant” els menors internats, existeix. La coacció i el menysteniment a advocatsi representants de les famílies dels menors també existeix per poc important que això sigui comparat amb el dany directe que reben el menors. Tot això i més ho saben els responsables tècnics i els polítics de la DGAIA, de la Conselleria, del Govern, de l’oposició, els qui hi han estat abans i els qui hi són ara temporalment responsables d’aquesta màquina infernal ingobernable que es va crear i que ja no es pot aturar ni reformar. La resolució injusta sabent que és injusta és i se’ n diu prevaricar, si es fa des de l’Administració. La DGAIA és l’ Administració. Ni plans de millora, ni cursets de formació poden capgirar l’actuació prevaricadora interessada d’ uns que els altres que ho coneixen callen. La Fiscalia de menors també coneix el que passa i calla també. No és valenta. No té mitjans. No té proves. Però sap que passa. Sabem tots el que passa i per què. L’entramat d’ interessos econòmics també és ja conegut. Els quatre mil euros mensuals per nen que la Generalitat paga als gestors privats de quasi 120 centres per 2800 menors tancats són molts diners que els qui paguem impostos ens pensem que es fan servir per polítiques socials i realmente de protecció del menor. El trencament dels vincles emocionals dels menors amb mares i pares, siguin forts o dèbils els existents abans de tancar el menor al centre i aïllar-lo de la societat, de la seva almenys, és la resultant més habitual i la menys dolorosa. A partir d’aquí tot és possible del detall més lleuger (alimentació poc adequada) al més sòrdid (l’ abús per exemple). Totes aquestes irregularitats han estat detectades i comprobades amb els mitjans que tenim i en la mesura de les nostres possibilitats i hem arribat a la conclusió honesta que el que denuncien tantes families és cert i vertader. Per aquest motiu hem decidit iniciar un moviment en defensa dels menors en el qual la DGAIA n’és el punt de mira.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: