VAGA DE TOTES

El 22 d’ octubre comença el procés cap a la Vaga de Totes. A Vilanova i la Geltrú, com a altres poblacions de Catalunya hi haurà diferents actes. Aquí hi podeu trobar la informació amb el principals actes a Vilanova i La Geltrú i a Barcelona. La Vaga de Totes s’organitza i es promou des de col·lectius de dones de tot el territori.

 

Tenir-ne prou de ser precària i Invisible. Article de  Mireia Redondo.

Precària, sí, perquè em retallen, perquè s’entesten a expropiar-me drets, perquè pretenen que accepti viure com una dòcil explotada. Invisible, sí, perquè no volen que en parli, ni tampoc que em posi les ulleres liles que aporten una mirada, una alteritat, diferent. Però animada per trobar i veure iniciatives com la Vaga de Totes doncs, justament, és una proposta que em condueix a totes les pedres de toc. D’aquestes n’hi ha  tantes, que necessitaria pàgines i pàgines, però que el concepte de vaga de totes em facilita fer-ne uns apunts ràpids.

Pensar en clau d’una aturada de totes m’ajuda a recuperar el fil iniciat, des de sempre, per les dones que han existit abans que jo però que han estat ocultades per la història oficial dels prohoms. Sí, aquestes dones amb les que unim baules en aquesta “herstory” que anem redescobrint, que ens empodera i de la que poem combativitat i ànims. No hi ha mecanisme més efectiu per a mantenir les relacions de poder que la sensació d’orfenesa col·lectiva, el creure que cada generació comença de zero. Però vet-ho aquí que això és una mentida i que parlar de la relació de les dones amb les vagues em remet a totes  les que van iniciar revoltes i boicots. En foren un exemple les 13.000 dones que van fer la Vaga de la Constància i que la van allargar i traspassar assaltant els centres de distribució d’aliments i organitzant-ne la seva autogestió local. També ho van ser les assemblees massives a Barcelona per a preparar el primer de maig, assemblees únicament de dones de tots els rams, oradores que eren dones camiseres, o enquadernadores ,o mestresses de casa…Així, seguir el rastre de les que es plantaren és un bon inici per a entendre que una vaga per a totes no és quelcom que sorgeix del no res.
La vaga de totes redibuixa la circumstància en la que sempre he visualitzat una vaga. La fa una eina de lluita per a totes, no només del treball assalariat i reconegut (el de l’esfera pública, sempre assignada a l’home), també per a les feines submergides, subalternes, les més precàries i les que no estàn reconegudes com a treball. I així, deixa de tenir un biaix androcèntric, ja que no només es planteja una vaga a l’àgora dels que són importants i visibles, sinó que també es fa una crida, per exemple, a deixar de suportar una divisió sexual del treball que és un pilar de beneficis enorme pel sistema econòmic i social en el que estem immerses i que no puc fer res més que desafiar: prou fer del treball de cures una tasca només de les dones i poc glamurosa, prou fer doble horari, prou suportar doble precarietat. Prou callar sobre el fet que aquesta distribució de rols i estatus és la que permet tenir cuidada i controlada la mà d’obra present i futura; amb aquesta manera de viure ens disciplinen i ens submergeixen en relacions verticals. Cal que parem màquines i siguem conscients de com les dones som les que movem el món.
També em redefineix el perquè. Com a eina de repte, de boicot i de desobediència conscient, em serveix per a reafirmar-me en la voluntat de frenar aquestes ofensives legals i econòmiques amb les que em carreguen el pes de les retallades i les estafes que ells anomenen crisi i reajustos. Amb la precarització, les privatitzacions i l’ofensiva misògina institucional, l’únic que s’està aconseguint és cossificar les dones en allò que se n’espera, en aquells rols dels que no en vull saber res.
I així amb aquesta eina, dic prou a aquesta filosofia de la comformitat davant de l’agressió constant. Amb la vaga de totes, vaga per tot, veig com es fa visible com n’és d’hostil aquesta manera de viure, aquesta dèria de fer dels nostres cossos un camp sobre el que legislar, normativitzar o batallar. Veig com he de fer un alto i dir que no m’expropiaran la decisió, el dret, la paraula i la vida, que no posaré el meu cos al servei de cap projecte econòmic o sociopolític. Aquesta vaga em fa repetir-me que el feminisme és la idea, radical, que les dones som persones, no robots, ni incubadores ni objectes.
Em reapropio del No amb majúscules. Del “no és no”, del no sóc culpable, del no sóc l’eterna víctima del crim perfecte a qui imposar un toc de queda. No.
No sóc invisible, ni el feminicidi, ni la homofòbia, la lesbofòbia, la transfòbia, el racisme de gènere.
No. No vull tenir la ment colonitzada.
En tinc prou de tot. I no se m’acut res millor per a plantar-me que fer allò que moltes han fet per a bregar per les seves vides i pel món nou pel qual caminaven:
L’autogestió de les que esdevingueren heretges en la seva resistència quotidiana i la seva negativa a que els manllevessin la capacitat d’educar, sanar, treballar o relacionar-se.
La insubmissió de les que inundaven les àgores i els fòrums negant-se a obeïr les polítiques de control demogràfic i esforç bèl·lic dels magnes i els cèsars.
L’acció de les que sortien en batallons contra l’escassetat la la bogeria de les grans guerres.
I la vaga, la que també atura els fogons, la pedagogia, la dependència o la criança. La de totes, la de les que creuem els braços tenint-ne prou de ser les precàries, les postergades i les invisibles.

Per a totes les que també vulgueu plantar-vos, llegiu-ne més a: vagadetotes.wordpress.com

Mireia Redondo.

 

 

 

 

 

 

 

 

Vaga de Totes. Article de la Mireia Redondo