Dones i poder polític

Dones, política i poder.

 

Fa pocs dies Syriza, un partit que es defineix com d’ esquerra radical, guanyava les eleccions a Grècia i generava una nova esperança entre tothom que ens oposem al neoliberalisme financer que impera en el món i en la Unió Europea.

Tot espai humà és espai polític, hi ha moltes maneres de fer política  fora de l’àmbit formal,  on les dones hi som i hem estat sempre i, ni totes ni  les millors, impliquen ocupar llocs de poder oficial, fins i tot potser algunes exigeixen no ocupar-los.  Així i tot com  a dones feministes ens hem sentit més que defraudades  en comprovar que en el seu gabinet no hi havia cap dona en els 12 ministeris i sols quatre viceministres.

Les justificacions dels “amics” en la línia què als governs han de ser-hi els més “preparats”, independentment de que siguin homes o dones, cau pel seu propi pes veient els governs “preparats” que ens envolten i a més resulta ofensiu per el conjunt de les dones de Syriza, de Grècia i de tot arreu. Però el que ha faltat és l’ anàlisi política.

Què a un govern hi hagi dones és condició necessària per la democràcia, però no és condició suficient, ni per la democràcia, ni per l’ eficiència, ni per l’ honestedat. Evidentment hi ha exemples nefastos de dones en llocs de poder, però no ho són ni percentualment ni en altres nivells. més que els dels homes.

En els últims governs que hem tingut i tenim a l’estat espanyol hi ha hagut dones, l’últim govern socialista era paritari, però les ministres no tenien responsabilitats familiars, eren solteres, o casades però sense fills petits, amb l’ excepció la Senyora Carme Chacon,que  va voler demostrar el seu sentit de la responsabilitat incorporant-se a les tasques de govern poc temps després de ser mare. Exemple que ha estat seguit també per la ministra portaveu del Partit Popular.  En el 2011 dos ministres noruecs havien demostrat el seu sentit de la responsabilitat agafant la baixa paternal per fer-se càrrec de la cura dels seus fills petits. Evidentment les lleis i la cultura de Noruega no són les mateixes que a Espanya i segurament tampoc que a Grècia.

Al darrere de les lleis hi ha tota una ideologia que pot tenir o no com a objectiu superar les diferències culturals, econòmiques, socials i polítiques entre dones i homes i entre classes socials. Perquè no sols és el gènere, també hi ha la classe. El govern del Partit Popular té moltes dones, no parlarem ara de la seva preparació que deu estar a l’ altura de la dels seus companys, però segur que recordem com una d’ aquestes ministres, ara ja ex, parlava del plaer que li suposava veure com cada matí “vestien els seus fills”. Per a qui pot pagar per que facin això i d’ altres coses, la disponibilitat de temps no és un problema per dedicar-se a la política.

El dia té 24 hores, en aquestes hores es pot de treballar, dormir, dedicar-se a la política, o al que interessi, però algú  ha  gestionar la vida domèstica i familiar, que és la base sobre la que es mantenen totes les altres activitats. Dones i homes de la classe treballadora que vulguin dedicar-se a la política necessitaran algú que ho faci  per amor o per sentit de la responsabilitat Algú, i més sovint alguna, haurà de bandejar altres aspiracions per a permetre que alguna, o més sovint algú, pugui fer carrera política. Sobre tot quan les lleis, la manca de serveis públics i la cultura naturalitzen aquest fet.

Si a més a més, i amb la intenció d’ allunyar la corrupció de la política, es proposa que els càrrecs polítics cobrin un sou simbòlic, o no en cobrin cap, a un país on els drets laborals i els serveis socials pràcticament han desaparegut, l’atur està al voltant del 25% i l’explotació laboral s’ està convertint en llei, s’obtindrà l’ efecte, segurament no desitjat, de reservar la política per a joves sense família, gent rica per família o pares i mares absentistes; perquè qui podrà afrontar la triple jornada: laboral, política i domèstica?. Això serà també un motiu d’ exclusió de les dones.

La precarietat, la corrupció i l’esfondrament de la democràcia s’ han de combatre  des de l’honestedat i l’eficiència la justícia social i  el control democràtic. Tothom, sigui quina sigui la seva feina, té dret, com a mínim, a un salari just i, tant si té feina com si no, a una renda bàsica que li  permeti viure amb dignitat.

L’estructura jeràrquica i masclista de molts partits polítics, les dinàmiques internes, els jocs de poder, la lluita pels càrrecs, la complicitat masculina, la política “bronca”, podrien omplir un altre capítol per explicar com també n’hi ha dones que s’ auto exclouen de maneres de fer política allunyades de la seva realitat quotidiana, mentre alguns dels seus companys s’ auto exclouen de les responsabilitats familiars que no proporcionen ni prestigi social, ni poder, ni remuneració.

I tot plegat coincideix amb la realitat social de les retallades dels serveis públics i una naixent mística de la maternitat , que recau exclusivament sobre les dones i amenaça a portar-nos a una nova versió de la “Doctrina de la Separació d’ Espais”, el públic dels homes, el privat de les dones,  que curiosament, però no per casualitat, va acompanyar l’aparició del liberalisme i la democràcia al S. XIX.

Però a Grècia, i a tot arreu, l’exclusió de les dones té greus conseqüències, l’article “Los ministros de Siryza no nos dejan ver el desierto” publicat a Diagonal per Juan Etxenique Almeida  n’explica algunes.

Per a concloure, l’ exclusió de les dones de llocs de poder i responsabilitat  sempre té un preu que, més aviat o més tard, tothom acaba pagant, històricament aquest preu ha implicat també la pèrdua de la democràcia.

M.Xosé G. Fontela

Associació de Dones La Frontissa.

 

Llegiu també. Todo por hacer, de Tina Voreadi

 

 

 

 

 

 

EVA. Una nova Associació de Dones

PRESENTACIÓ EVA

La dignitat no té preu. article d’ ADS Garraf

Ara mateix  la majoria de societats, sobretot les occidentals, estan fraccionades en col·lectius que gaudeixen de molts actius materials, alguns que en tenen menys i d’ altres que no tenen res o quasi  res.

La diferència entre unes èpoques i les altres bàsicament es resumeix en que aquests grups són més grans o més petits depenent de les prioritats que decideixi el poder del moment, ja sigui polític, econòmic, religiós … o tots plegats.

El que estem vivint actualment és un reforçament del primer grup amb una acumulació econòmica cada vegada més gran, una reducció total del segon grup, el que en diem eliminació de la classe mitjana i un augment preocupant de l’ últim grup, és a dir, de les famílies o persones que no tenen res o quasi res. L’any 2014 es tancava al Garraf amb 12.268 persones a l’ atur, amb un lleuger predomini de les dones sobre els homes.

 Darrera tot això trobem els problemes amb la recaptació fiscal, frau, paradisos fiscals, SICAVS i tota la parafernàlia  neoliberal, que provoquen i justifiquen les retallades i privatitzacions dels serveis socials, els desnonaments, la pobresa energètica i, en general, la despossessió que estem patint les classes treballadores, que som la majoria.

El canvi és tan ràpid i tan brutal que no el podem assumir, fins i tot hi ha persones que no s’ho poden creure i que per defugir d’una realitat escandalosa neguen l’evidència amb excuses i subterfugis, i és així com es generen els prejudicis del tipus: “la joventut no sap el que és treballar!”, o “tot el treball és submergit!”, i fins i tot el més cruel de tots els prejudicis “la culpa és de les persones estrangeres!”.

Contraposadament hi ha un altre part de la societat que desenvolupa una forta solidaritat i  que s’organitzen per reclamar una societat més justa on tothom tingui garantits tots els seus  drets bàsics i elementals.

Però com ja hem dit, el gir és tan ràpid que sovint els serveis públics i privats no estan adaptats, ni volen adaptar-se, a les noves situacions, així doncs, ens trobem que de vegades no es vol comprendre la situació que viuen les famílies que estan en règim d’ocupació en referència al seu habitatge, que no gaudeixen de subministraments o que no tenen recursos per les coses més elementals.Aquest cúmul de circumstàncies afegit als prejudicis que ens guarneixen les idees, donen peu a tot un seguit de models preconcebuts que ens fan que sovint prejutgem una situació depenent de l’aspecte de la persona.

 Posem un parell d’  exemples:

 Segons l’ imaginari col·lectiu una dona maltractada ha de presentar-se al  jutjat ensopida, parlant baixet i somicant. Si aquesta dona és cridanera i mal parlada es sospita de si realment és una víctima, malgrat presenti un part de lesions i el jutjat estigui especialitzat en Violència de Gènere. Així es pot donar el cas que sigui la denunciant agredida qui resti privada, al menys temporalment, de l’ habitatge i condemnada a un pelegrinatge per diferents institucions d’ acollida, separada del seu entorn i la seva feina, a l’espera d’ una sentència definitiva.

En un altre cas, si ens cal demanar ajut econòmic per pagar el lloguer, la llum o perquè ens subministrin aliments, cal anar mal vestida i amb cara de gana, és a dir, que fins que no s’ estripi tota la teva roba i no pateixis d’ una greu desnutrició visible, aixecaràs recança de què la teva necessitat sigui en realitat tan greu com exposes i pots rebre una sèrie de “consells” que, a més a més d’ implicar una desatenció per part dels serveis socials, suposaria, cas que els seguissis, un empitjorament de la situació personal i familiar: canvi de domicili, de país, separació familiar, tot això sense tenir en compte que, encara que potser la manera de vestir no sigui la típica d’ aquí, no per això ets menys de Vilanova i la Geltrú o de Catalunya que qualsevol altre.

Ni tant sols hauria prou amb  diners, ni espais, ni res material, que també falten, però  si cal alguna cosa és empatia i, sobre tot, consciència social i justícia . Totes les persones tenim un seguit de drets que ens garanteix la Declaració dels Drets humans i també legislacions  més properes com constitucions o estatuts, i és obligació de les administracions públiques, pagades amb els nostres impostos, garantir aquests drets, que no demanem, sinó que exigim.

La manca d’ aquests drets i la seva exigència genera conflictes, verticals i horitzontals, però hem d’ tenir cura amb el llenguatge del poder, perquè per a qui ens explota i desposseeix, totes i tots els que exigim els nostres drets generem conflictes i, en aquest cas, la nostra missió es fer palesa l’ existència d’ aquest conflicte.

Assemblea pels Drets Socials del Garraf

 

intervenció al Ple del Nomenclator.

Intervenció al ple del nomenclàtor   19.1.15

 

Quan escollim el nostre lloc de residència entren en joc diferents factors, però difícilment ho farem pel nom del carrer a on estigui ubicada la nostra llar. Això no vol dir que a posteriori no desperti la nostre curiositat la nomenclatura  d’on vivim o del nostre entorn.

 

Aquests nom sovint ens parlen de la història de la ciutat i en un lloc com Vilanova i la Geltrú que rep tantes visites, conèixer  les persones i els fets que han provocat el nomenament dels carrers, també ens parla de les persones que l’habitem.

 

A la nostra  vila però patim un greu desequilibri entre homes i dones que mereixen aquest honor i no per manca de dones, si no per criteris endèmics alhora de posar en valor els fets d’unes i dels altres.

 

Quant els col·lectius de dones exposem alguna discriminació, trobem suports o rebuig, però el que més trobem és sorpresa   Això passa en societats patriarcals com la nostra, ho tenim tant interioritzat que  caiem en aquests micromasclismes que donen peu a que la discriminació de les dones sigui constant al llarg del temps, i per això estem a aquí, per evitar que  les nostres filles i les nostres netes es trobin novament reivindicant les mateixes qüestions que presentem nosaltres avui.

 

Es per això que estem segures que aquesta moció serà aprovada per tots els grups municipals, per que així entre totes i tots aconseguim una societat més justa i equitativa, on tinguem cabuda tothom i es recuperi també per a tothom l’historia i l’obra de les dones al món