VIOLÈNCIA INSTITUCIONAL CAP A LES DONES
Quan parlem de violència institucional ens referim a les accions o omissions que realitzen les autoritats, funcionaris i funcionàries, professionals, personal i agents pertanyents a qualsevol òrgan, ens o institució pública, que tinguin com a fi retardar, obstaculitzar o impedir que les dones tinguin accés a les polítiques públiques i exerceixin els drets que preveuen les lleis per a assegurar-los una vida lliure de violència. També és violència institucional aprofitar una situació de superioritat en pertànyer a una institució pública per exercir violència física, verbal o que implica abús contra les dones.
És violència institucional amenaçar les dones en un estat de debilitat per necessitats econòmiques o per maltracte, amb treure-li els seus fills o filles. És violència institucional que moltes dones víctimes de violència de gènere es trobin amb problemes per posar una denúncia als cossos policials, que aquesta denúncia es prengui de vegades sense tenir en compte l’estat de la víctima, sense acompanyar-la sinó més aviat el contrari, escrivint frases a les denúncies que perjudiquen aquestes dones de cara a un possible judici. És violència institucional que els maltractadors estiguin molt millor defensats que les seves víctimes, les quals massa sovint semblen ser defensades amb una certa desgana per part dels lletrats/des al càrrec, com si defensar una dona maltractada fos un deshonor. És violència institucional la manca de formació de les institucions que participen en el procés des de que una dona maltractada acudeix a instàncies públiques, i que tracten de forma protocol·lària però poc efectiva i donen lloc al que s’ha dit abans. És violència institucional que una mare maltractada hagi de veure com el maltractador es porta els seus fills i filles i fins i tot li donen la custòdia. És violència institucional que la justícia castigui a les dones, maltractades o no, per defensar els seus fills i filles d’un pare abusador i se les acusi de l’inexistent síndrome d’alienació parental, que, curiosament, només s’aplica a les dones, però mai als homes, malgrat la quantitat de maltractadors i abusadors que, quan estan amb els fills, insulten i menystenen a les mares.
També és violència institucional no creure’s els testimonis de les dones per principi però sí creure el dels homes. És violència institucional que no et vulguin deixar fer una denúncia per violació, i fins i tot et facin tenir por de les conseqüències i et tractin com si fossis la culpable i no la víctima. El mateix quan els jutges/es et pregunten com anaves vestida o si et vas resistir suficient.
Violència institucional és que quan una dona protagonitza l’espai públic, per exemple en un càrrec públic, hi hagi altres càrrecs públics o diputats, o regidors, i fins i tot jutges, que les critiquin i les insultin pel fet de ser dones, en comptes de fer una crítica política com farien si fossin homes. També ho és que això passi i es permeti per les institucions, i que un jutge que faci això no sigui immediatament destituït doncs no pot impartir justícia imparcial amb una mentalitat misògina. O que quan al càrrec d’una institució està una dona, se la critiqui sistemàticament i se l’amenaci de violació o es critiqui si té fills/es o no, o si es queda embarassada, i continuï la impunitat.
És violència institucional que cossos que paguem amb els nostres impostos, com els policials, aprofitin una ordre de repressió contra un referèndum (es consideri o no legal) per agredir sexualment a dones. Encara més, que la fiscalia o sindicats policials vulguin acusar per injúries a la missatgera que ho denuncia per tenir un càrrec polític no és només violència institucional, és vergonya aliena, i és donar el vist-i-plau a actes absolutament patriarcals per gent que se suposa hauria de vetllar pel contrari. Aquí hi hauria una doble o triple violència institucional, doncs es normalitza i es persegueix a qui el denuncia. O quàdruple perquè quan els feixistes franquistes del “una, grande y libre” van amenaçar dones no espanyolistes de violar-les i agredir-les, les institucions que haurien de protegir-les no ho van fer, ni tampoc van actuar quan un falangista va dir per twitter que ara es podia violar lliurement a les dones catalanes.
Per tot això, diem PROU, i diem ENS VOLEM VIVES!! ENS VOLEM EMPODERADES!! ENS VOLEM FORTES I AMB PLENITUD DE DRETS!!
Isabel Pérez Molina.
La Frontissa. Associació de Dones 