Durant l’ any 2015 el terrorisme masclista s’ ha cobrat, fins ara i en una primera comprovació estadística, 54 víctimes, 41 dones, relacionades íntimament amb el seu assassí, 8 filles i fills, 3 dones, amigues, germanes o mares i dues parelles actuals.
Comencem així perquè si no hi som vives, no hi ha drets socials, ni drets polítics, ni cap altre dret i per què darrera aquests assassinats hi ha oceans de patiments, de silenci, de deixadesa i d’ indiferència, quan no d’ oberta complicitat. I moltes dones que no són assassinades sí són maltractades per la seva parella, també totes les dones estem amenaçades per la violència estructural aquí i a altres parts del món.
Cert que aquí tenim lleis, la de Catalunya es diu “Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista” però Catalunya és la tercera Comunitat en nombre de víctimes del terrorisme masclista, amb 5 casos fins al dia d’ avui. Per molt que hi hagi lleis, sense pressupost ni personal format per aplicar-les, no serveixen. I ens trobem que no és possible denunciar ni obtenir una ordre d’ allunyament perquè ni la policia ni el jutjat admeten una denúncia sobre amenaces que, evidentment, no es van fer davant de testimonis. Si anem a denunciar un robatori, on no hi ha hagut testimonis, ens accepten la denuncia; però la paraula d’ una dona amenaçada no val res, al menys al mes d’ agost.
La violència masclista, en totes les seves varietats: física, psicològica, econòmica, i el feminicidi són les expressions màximes de violència contra les dones; però darrera hi ha una violència estructural, també contra qualsevol que es trobi en una situació de vulnerabilitat.
La manca de serveis socials i la precarietat laboral fa recaure en àvies i avis tasques de cura i suport familiar que no els pertoquen, minva la seva salut i la seva qualitat de vida, de manera que moltes famílies estan, literalment, consumint els recursos vitals d’àvies i avis perquè ni el món laboral ni l’estat social ofereixen aquests recursos.
La precarietat i la discriminació laboral afecta especialment les dones, majoritàries en temporalitat i precarietat i lligades a la cura de filles i fills per la manca de protecció a la maternitat i paternitat i la manca d’ escoles infantils.
La gent provida, entre els quals es troba el govern del P.Popular i altres partits de dretes, carreguen contra l’ avortament, però tant els fa que, un cop en aquest món, nenes i nens no tinguin casa, escola o que les mares i pares no tinguin feina. Per això al costat del dret a l’ avortament, cal reivindicar també el dret a la maternitat i la paternitat en condicions que permetin tenir i educar filles i fills en condicions dignes.
Les situacions de vulnerabilitat i la imatge cosificada de les dones com a un producte més de consum, promouen les situacions d’assetjament i violència sexual, tant en la feina com lligats a situacions de “festa popular” que molts cops no es denuncien perquè sovint la denuncia sols serveix per a criminalitzar les víctimes que se suposa que amb la seva conducta haurien provocat l’ assetjament i l’ assalt.
Quan entrem en el tema sanitari, retallades, privatitzacions i llistes d’ espera recauen sobre dones i homes, però el rol de curadores que socialment se’ns assigna a les dones, ens afecta com a malaltes i com acompanyants de qui està malalt i proveïdores dels serveis que la sanitat retallada i privatitzada ens escateix.
Les refugiades i migrades es juguen la vida, la integritat sexual i la llibertat. Guerres que elles no han buscat, dirigides per governs i transnacionals que volen controlar territori i recursos, amb complicitats que si es poguessin arribar a provar i exposar clarament ens deixaran sense alè, les llencen fora de les seves cases i els seus països, cap a la mar, els filferros, les porres, els coltells, el gas, la violència i l’esclavitud sexual. El seu destí, no ens enganyem, prefigura el nostre, el de les dones, però també el dels homes. Davant d’ aquests interessos i aquestes complicitats, els nostres drets, si no els defensem, si no lluitem, valen tant poc com la vida de qualsevol dona, nena, nen o home que es llança a creuar o morir al Mediterrani i a rebre cops a les portes d’ Europa, tant poc com les vides de les persones que moren sota les bombes i les armes de l’explotació neoliberal a qualsevol altre lloc del món.
A qualsevol país hi ha dones i homes de totes les edats, i tothom està subjecte a la malaltia i la feblesa en algun moment de la vida. No es pot construir cap país pensant que sols estarà poblat d’ homes joves i adults sans, agressius i ambiciosos, ni la realitat humana ni la realitat d’un planeta finit ho permeten. Qualsevol projecte de país, existent o per existir, si no és un frau, ha d’ incloure la garantia dels serveis públics, els drets socials, i, expressament, els drets de les dones.
M.X. G. Fontela
La Frontissa
La Frontissa. Associació de Dones 