Vivim dies dramàtics i instructius. A Vilanova totes i tots ens manifestem contra el feixisme i el racisme i la Plaça de la Vila s’ha convertit en un espai semblant a l’àgora d’ Atenes, sense exclusions. Ens indignem encara més per la brutalitat i la inoportunitat de l’actuació policial a Plaça de Catalunya. Aquests dies sembla que les dificultats internes d’alguns partits polítics no interessin a la majoria, i fins i tot sembla que es parla menys que de costum d’alguns esdeveniments esportius.
Barcelona , febrer 1976
Els motius d’indignació no s’acaben, encara que alguns d’aquests, i no els menys importants, passen més desapercebuts. El governador del Banc d’ Espanya, conegut com a MAFO (quin nom) insistia , al dia següent de les eleccions, en les seves argumentacions pseudocientífiques que fan recaure el pes de la crisi en les víctimes i els beneficis en els seus creadors. La ideologia que recolza les argumentacions de MAFO (i tants d’altres) és transparent i convé que no l’oblidem, perquè és el que hi ha darrera de tot el que ens volen fer empassar. Si la desvetllem, la realitat se’ns presenta pura i dura, tal i com és necessària veure-la per, a més d’indignar-nos, pensar (com ja s’està fent) i anomenar concretament les alternatives que volem defensar. Si el 1975 es va començar un camí, sembla que ara, al 2011, encara hi ha molta feina per fer.
Us faig un enllaç a l’article de Juan Torres a ATTAC
El governador del Banc d’Espanya confon als espanyols ( i com el banc, de moment, és el mateix, imagino que també a catalanes i catalans)
La Frontissa. Associació de Dones 